Qui va trencar la lluna és tot allò que no hauria de ser una novel·la. Comença amb l’epíleg i acaba amb el pròleg; i entremig, hi ha cinquanta-cinc relats que expliquen una sola història.
No és una història bonica. Quan Duke es queda sense amor, es troba desemparat en un món que detesta. Mentre el consumeix la tristesa, els seus relats li ofereixen el poc consol que troba en el seu miserable dia a dia. A través d’ells, parla d’ànimes esquinçades, de joves perduts, de pallassos sense gràcia, de rebels sense esperança, de meteorits a punt de caure i d’hiverns interminables. Parla de refugiar-se de la bogeria i de fugir per poder tornar a trobar-se. I, sobretot, parla d’una lluna trencada, que amaga els seus bocins entre aquestes mateixes pàgines.
